El trastorn d’ansietat social es caracteritza per una por o ansietat provocades per les situacions socials en les que una persona pot ser analitzada pels demés. Les situacions socials que produeixen ansietat poden ser interaccions personals (iniciar o mantenir converses, rebre compliments, expressar opinions personals, etc.) o poden ser activitats que la persona ha de dur a terme davant dels altres com parlar, escriure o menjar en públic.
Quan la persona amb aquest trastorn s’exposa a situacions socials, sol presentar símptomes físics d’ansietat com palpitacions, tremolors, vermellor, sufocació, suor, sentir un nus a la gola o marejos (1,2). L’individu amb ansietat social tem actuar o mostrar-se d’una determinada manera així com manifestar símptomes d’ansietat que puguin ser avaluats negativament pels altres (vermellor, tremolors, sudoració, tartamudeig, o no poder mantenir la mirada). Algunes persones també poden tenir por a ofendre als altres i, en conseqüència, a ser rebutjats (1).
Les persones amb ansietat social tenen tendència a evitar situacions o activitats en les que se sentin més insegures pels símptomes d’ansietat. D’aquesta manera, una persona amb por al tremolor de mans pot evitar beure, menjar, escriure o senyalar en públic; una persona amb por a la sudoració pot evitar donar la ma o menjar aliments picants; una persona amb por a posar-se vermella pot evitar actuar en públic, les llums brillants o discutir temes íntims; algunes persones temen i eviten orinar en els banys públics quan hi ha altres persones presents.
Les situacions socials poden provocar ansietat anticipatòria, és a dir, l’ansietat que apareix quan es pensa en situacions futures (per exemple, preocupar-se dia rere dia durant les setmanes anteriors a un assistir a un esdeveniment social, assajar diàlegs de manera imaginaria durant els dies previs, etc.). Per diagnosticar un trastorn d’ansietat social la duració del problema ha de ser de 6 mesos com a mínim. A més, la por, l’ansietat i l’evitació han d’interferir significativament amb la rutina normal de la persona, afectant la seva feina, les seves activitats acadèmiques o les seves relacions socials (1).
El trastorn d’ansietat social és molt freqüent, aproximadament el 13% de la població el pateix en algun moment. L’edat en que sol aparèixer és entorn als 15 anys i és poc freqüent que aparegui després dels 25 (3). Entre els factors de risc per desenvolupar un trastorn d’ansietat social hi trobem alguns trets de personalitat com la inhibició conductual o la por a l’avaluació negativa, factors ambientals com l’educació o el modelat per part dels pares, o experiències adverses viscudes durant la infància o l’adolescència (maltractament, bullying, etc.). A més a més, hi ha una predisposició genètica a desenvolupar ansietat social, ja que les persones amb antecedents familiars tenen entre 2 i 6 vegades més probabilitats de presentar aquest trastorn (1,2).
El tractament de l’ansietat social pot fer-se mitjançant la teràpia farmacològica (antidepressius i/o ansiolítics) o la teràpia psicològica cognitiu-conductual. Actualment, la teràpia cognitiu-conductual és el tractament més eficaç per al trastorn d’ansietat social. Els objectius d’aquest tipus de teràpia son disminuir l’activació fisiològica (palpitacions, suor, vermellor, etc.), corregir els pensaments disfuncionals (per exemple: “pensaran que soc dèbil/ estrany/ avorrit/ brut/ desagradable etc.) i millorar les habilitats socials. Amb aquests objectius, s’utilitzen diverses tècniques de teràpia cognitiu-conductual com l’exposició en viu, la dessensibilització sistemàtica, l’entrenament en habilitats socials i la reestructuració cognitiva (4-6).
Referències
1. American Psychiatric Association. Diagnostic and statistical manual of mental disorders, 5th Edition. Arlington, VA: Authors, 2013.
2. García López, J. Tratando…..Trastorno de ansiedad social. Madrid: Pirámide, 2013.
3. Kessler RC, Chiu WT, Demler O, Walters EE. Prevalence, severity, and comorbidity of twelve-month DSM-IV disorders in the National Comorbidity Survey Replication (NCS-R). Archives of General Psychiatry, 2005 Jun;62(6):617-27.
4. Fullana MA, Fernández de la Cruz L, Bulbena A, Toro J. [Efficacy of cognitive-behavior therapy for mental disorders]. Med Clin (Barc) [Internet]. 2012 Mar 3 [cited 2014 Apr 28];138(5):215–9.
5. Ost L-G. Cognitive behavior therapy for anxiety disorders: 40 years of progress. Nord J Psychiatry [Internet]. 2008 Jan [cited 2014 Apr 28];62 Suppl 4(2):5–10.
6. Salaberría, K. y Echeburúa, E. Fobia social. En Vallejo Pareja, M.A. Manual de terapia de conducta. Madrid: Dykinson, 1998.
