Un episodi depressiu major és un període de temps en el qual es presenta un estat d’ànim depressiu o pèrdua de l’interès o del plaure en gairebé totes les activitats. La persona experimenta símptomes com: disminució en l’apetit o el pes i en l’activitat, falta d’energia, sentiments d’inutilitat o de culpa, dificultats per pensar, per concentrar-se o per prendre decisions, pensaments recurrents de mort o suïcidi, plans o intents de suïcidi (1).
Aquests símptomes persisteixen la major part del dia, gairebé diàriament, durant almenys dues setmanes consecutives. Aquests símptomes produeixen un gran malestar i alteren el funcionament social, laboral i familiar de la persona. En alguns casos, el funcionament pot semblar normal, però requereix un gran esforç per part de la persona deprimida (1).
L’estat d’ànim en l’episodi depressiu major sol descriure’s com deprimit, trist, desesperançat o desanimat. Alguns pacients que es queixen de sentir-se sense sentiments o ansiosos. Molts pacients presenten un augment de la irritabilitat. Gairebé sempre es produeix una pèrdua de l’interès o del plaure per les activitats que abans gaudien o consideraven plaents. En alguns pacients, existeix una reducció significativa de l’interès o del desig sexual (1).
Pot produir-se una alteració de l’apetit en forma d’augment o disminució del mateix, la qual cosa pot provocar una augment o pèrdua significativa de pes. Es poden presentar alteracions del somni en forma de dificultat per dormir o de somni excessiu. També pot haver-hi cansament i fatiga, i els pacients poden sentir que tenen menys energia, a tal grau que les tasques més petites semblen requerir un esforç considerable (1).
Les persones deprimides solen tenir pensaments negatius (que no són realistes) sobre elles mateixes, poden sentir-se culpables per petits errors del passat, i fins i tot culpar-se a si mateixes d’estar malaltes i de fracassar en les seves responsabilitats laborals o interpersonals com a conseqüència de la depressió (2).
Molts pacients diuen ser incapaços de pensar, concentrar-se o prendre petites decisions. Es distreuen amb facilitat i poden tenir problemes de memòria.
Les causes de la depressió són variades, perquè es desenvolupi aquest trastorn, intervenen factors biològics (alteracions en el funcionament d’algunes estructures neuronals), psicològics (autoestima, trets de personalitat) i ambientals (canvis en l’entorn, problemes de salut, econòmics, etc.). Actualment, es considera que la combinació d’aquests factors és el que determina que una persona desenvolupi una depressió. Des de la psicologia s’han plantejat diversos models explicatius de la depressió, sent el model cognitiu de Beck el més conegut i un dels més estudiats. Segons aquest model, les persones que tenen tendència a la depressió tenen uns patrons de pensament que faciliten la creació d’una visió negativa d’elles mateixes, del seu entorn, i del futur, la qual cosa es coneix com “la tríada cognitiva de la depressió” (3,4).
La depressió major afecta al 4% de la població a Europa i gairebé al 7% als Estats Units, sol presentar-se entre els 20 i 30 anys, encara que pot aparèixer a qualsevol edat (5,6). Els tractaments més eficaços per tractar la depressió són la teràpia psicològica de tipus cognitiu conductual, la teràpia farmacològica, o una combinació de tots dos tractaments. La utilització d’un tipus d’estratègia o una altra dependrà del cas en particular. Els objectius de la teràpia cognitiu conductual per al tractament de la depressió són: disminuir els pensaments negatius (disfuncionals), millorar la capacitat del pacient per resoldre problemes, ajudar al pacient a reprendre activitats que solien ser plaents (reforç positiu), millorar les habilitats socials. Per a això, s’empren tècniques com l’activació conductual, la reestructuració cognitiva, la teràpia de resolució de problemes, l’entrenament en habilitats socials, entre altres (7,8).
Referencias
1. American Psychiatric Association. Diagnostic and statistical manual of mental disorders, 5th Edition. Arlington, VA: Authors, 2013.
2. Vallejo Pareja, M. Depresión. En Vallejo Pareja, M.A. Manual de terapia de conducta. Madrid: Dykinson, 1998.
3. Price JL, Drevets WC. Neural circuits underlying the pathophysiology of mood disorders. Trends Cogn Sci. 2012;16(1):61–71.
4. Beck, A., Rush, A. Shaw, B., Emery, G. Cognitive Therapy of depression. New York: The Guildford Press, 1983.
5. Kessler RC, Wai TC, Demler O, Walters EE. Prevalence, severity, and comorbidity of 12-month DSM-IV disorders in the National Comorbidity Survey Replication. 2005. p. 617–27.
6. Alonso J, Angermeyer MC, Bernert S, Bruffaerts R, Brugha TS, Bryson H, et al. Prevalence of mental disorders in Europe: Results from the European Study of the Epidemiology of Mental Disorders (ESEMeD) project. Acta Psychiatr Scand. 2004;109(SUPPL. 420):21–7.
7. Fullana MA, Cruz LFD La, Bulbena A, Toro J. Efficacy of cognitive-behavior therapy for mental disorders. Med Clin (Barc). 2012;138(5):215–9.
8. Nezu, A.; Nezu, C; Lombardo E. Cognitive-behavioral case formulation and treatment design: A ploblem solving approach. New York, NY: Springer, 2004.